Plens
Són l'espectacle més gran de la Patum; el seu moment culminant; l'apoteosi de la festa. Els Plens, que antigament havien format un sol quadre amb les Maces i que deuen el seu nom al fet que van plens de foc, estan documentats des del 1628. Quan s'apaguen els llums, comença la música i la plaça esdevé un infern que s'omple de foc amb mil fuets cremant alhora. Els Plens evolucionaven únicament al so del Tabal fins a finals del segle XIX, quan en Quimserra va composar la música genial i enardidora amb què salten actualment.
Els Plens, que antigament havien format un sol quadre amb les Maces i que deuen el seu nom al fet que van plens de foc, estan documentats des del 1628.
El salt de Plens només té lloc a la nit. És un dels grans espectacles de la Patum. S'apaguen els llums de la plaça, i la gent, saltant als acords d'una música enardidora composada per Joaquim Serra entre 1888 i 1890, ballen mentre s'encenen els mil fuets que duen els cent Plens que participen en l'espectacle: la plaça de Sant Pere sembla convertir-se en un autèntic infern.
L'unic canvi remarcable que han viscut els diables berguedans és la multiplicació del seu nombre. Sobretot a partir de la dècada dels vuitanta del segle XX, el nombre de Plens va anar creixent desmesuradament fins a sobrepassar, de llarg el nombre de Plens per a cada salt, acord que continua vigent.
Els Plens, comparsa documentada des del 1628 i que antigament havia format un sol quadre escènic amb les Maces, deuen el seu nom al fet de que van plens de foc.
La primera cita coneguda a Catalunya sobre el ball de diables es situa a l'any 1150, durant el banquet conmemoratiu de les bodes del Comte de Barcelona Ramon Berenguer i Petronila d'Aragó. En aquell banquet va tenir lloc una representació de la lluita d'uns diables capitanejats per Lucifer contra una cort d'àngels dirigits per l'arcàngel Sant Miquel. El que més crida l'atenció és la gran antiguitat de la cita, molt anterior a l'institució de la festivitat del Corpus, veritable aglutinadora de tota aquesta sèrie de manifestacions. Aquest fet ajuda a mantenir l'idea d'una relativa continuitat de costums i tradicions heretades des de temps pretèrits, origen desvinculat de la festivitat del Corpus. Una festivitat que, arribats els segles XIV i XV, reformaran el seu contingut ideològic i simbòlic. Precisament, les següents cites conegudes del ball de diables es situen al segle XV i, majoritàriament, a l'àmbit del Corpus.
Malgrat tot, abans s'ha de mencionar una notícia corresponent a Tarragona el 1387, quan el consell municipal va decidir que es fes una cara o cap de diable, és a dir, de la màscara. Una màscara (carota o careta a Berga) que uniria simbòlica i conceptualment als diables berguedans amb les agrupacions conegudes a la Catalunya Nova. Aquesta màscara, que dóna impunitat, relacionaria els diables amb una determinada funció policíaca, de control, unint-la amb els esparriots destinats a obrir pas i que trobem documentats a diferents llocs. Probablement una de les primeres funcions dels Plens, va consistir en mantener l'ordre dintre de la processó del Corpus, conformant-se així en aquest context del Corpus medieval, l'entremès de l'Infern, l'escenificació de la lluita del Bé contra el Mal.
Degut a aquestes semblances, es podria considerar que l'origen dels diables festius que es troben actualment a la Catalunya Nova i als Plens de Berga, va ser el mateix i la seva evolució igual o molt semblant durant els primers temps, ja que s'han documentat moltes més semblances que no pas diferències. Després, degut a les prohibicions, a les particularitats locals o a diversos procesos d'aillament pel que respecta a la comarca de Berga, ambdós tipus de representacions van prendre camins més o menys divergents. Els Plens de la Patum presenten una forma més primitiva, menys evolucionada, pràcticament fossilitzada. Probablement la llunyania geogràfica entre les dues zones, i el fet de que a Berga aquest element quedés pràcticament aïllat respecte a aquells que es van mantenir a la resta del territori català, van suposar un menor desenvolupament d'aquest entremès a la ciutat. La prova d'aquesta evolució ininterrompuda a Berga la podria aportar el manteniment de certs elements primitius que s'han perdut a la resta del país, és a dir, els seus tres elements esencials: la màscara o carota, la vidalba i el tipus de fuet.
Els diables berguedans no patiran canvis importants fins a finals del segle XIX. Abans, únicament hauran viscut l'increment dels dos diables documentats des del segle XVII a quatre, multiplicació que podem situar amb tota seguretat entre el 1970 i el 1828. A finals del segle XIX va començar a documentar-se una incipient diferenciació dels diables berguedans en dues categories: les Maces i els Plens, és a dir, una representació mimada (salt de Maces) i un salt de foc (salt de Plens).
A Berga es comença a documentar la diferenciació entre el ball de diables i el de diables de Plens, a l'últim terç del segle XIX. Malgrat tot, els propis berguedans no van prendre consciència de participar en dos salts diferents fins la segona dècada del segle XX.
El salt de Plens té lloc només a la nit. És un dels grans espectacles de la Patum. Quan s'apaguen els llums de la plaça, la gent salta al ritme d'una música impactant composada pel Joaquim Serra i balla mentre s'encenen els mil fuets que porten els cent Plens que participen a l'espectacle.