Guites

A la Guita Grossa, antigament també se l'havia anomenat Mulassa, Mulafera i Mulaguita. Es tracta d'una figura amb cos de mula, cua de cavall, coll de girafa i cap de drac, i és un dels elements més antics i singulars de la celebració. Tradicionalment només n'hi havia una, la Grossa, de la qual tenim constància des del 1626. L'any 1890, en ple procés de potenciació de La Patum, s'incorporà a la representació una Guita Xica, coneguda popularment com a Boja. La Guita és l'única comparsa de la Patum que continua saltant exclusivament al so del Tabal.

Les Guites són unes carcasses zoomorfes amb cos de mula, coll de girafa (en alguns documents berguedans de finals del segle XIX surt citada amb aquest nom) i un cap més o menys feréstec semblant al d'un drac. Es desconeix quina devia ser la significació d'aquest antic entremès a la processó del Corpus medieval, per bé que a la Patum se l'ha identificat de forma genérica amb el Mal, l'Infern i les forces malignes.

En l'actualitat, a la Patum actúen dues Guites, la Grossa i la Xica (coneguda també com a Boja). La seva funció es perseguir, amb tres fuets encesos a la boca, al públic que participa en la festa. Un grup de persones es carreguen les Guites a les espatlles mentre una persona, al davant, fa de guia i una altra, a l'interior, aguanta el cap al capdamunt d'un coll que, en el cas de la Guita Grossa, arriba a superar els quatre metres d'alçada.

L'any 1626 aquesta testa ja sortia a la representació, i és molt probable que el seu origen pugui situar-se, com a mínim, a la darreria del segle XIV.

Originàriament, a Berga hi havia sols una Mulassa, la Grossa, en la qual encara es pot observar tot el primitivisme de la festa. D'ençà d'aquest primitiu origen, la Guita no ha canviat gaire, tret d'algunes substitucions documentades de la barra, habitualment pel fet d'haver-se trencat. La Guita berguedana presenta una imatge i un caràcter primitiu. És, sens cap mena de dubte, l'element de la Patum que ha mantingut una forma més arcaica.

El canvi més important que ha sofert aquesta comparsa al llarg de tota la seva història fou la introducció de la Guita Xica l'any 1890. Aquesta Guita nasqué en una de les tantes Patums de barri que tenien lloc en aquella época. L'any 1890, després de demanar el permís corresponent a l'ajuntament, va sortir a la plaça per sorpresa. L'efecte que causà entre els berguedans fou suficientment bo perquè fos acceptada i passés a formar part de la Patum al costat de la Guita Grossa. Amb els anys, aquesta Guita va pasar a ser propietat de diverses entitats de la ciutat, fins que va acabar esdevenint de propietat municipal.

En general, però, al llarg de la historia les Guites berguedanes han sofert ben pocs canvis. A part dels sempre imprescindibles retocs, canvis de roba i restauracions, poques variacions més han viscut. Continuen mantenint el primitivisme que les ha caracteritzat a través dels segles fins al punt que encara són l'única comparsa de la Patum que no disposa de música i continua evolucionant única i exclusivament al so del Tabal.

La Guita és la primera comparsa patumaire coneguda, i la cita més antiga que coneixem sobre ella és del 29 de juliol del 1626: ítem a los que llevan y bailan la mulassa cuatro reales. Des de llavors, la Guita no deu haver canviat massa, ja que encara presenta una imatge i un caràcter primitius. El que sí ha variat és el número de guitaires, passant dels dos del segle XVII a una quantitat tan indeterminada com ingent. Encara que els anys dels guitaires són més de dos, la forma de la Guita ha variat molt poc ja que encara manté al seu interior dos pars de corretjes, paral.leles al ventre, on el portadors posaven les seves espatlles per poder-la gobernar. El de davant havia de fer-se càrrec d'una part del pes i de la barra i el de darrera aguantava la resta del pes del cos. La forma original de portar-la recorda molt a l'estructura interior de l'Àliga.

El canvi més important d'aquesta comparsa al llarg de l'història va ser l'introducció de la Guita Xica l'any 1890, ja que, fos qui fos el sentit de l'entremés, aquesta incorporació ho va tergiversar completament. La Guita Xica, o Guita Boja, va néixer al carrer Canals (avuí Buixadé) a una de les Patums de barri que es fèien en aquella época. L'any 1890, després de solicitar permís a l'ajuntament, va sortir a la plaça per sorpresa, causant un efecte molt bo perquè fos acceptada i passés a formar part de la Patum. Entre els seus promotors i constructors s'ha de destacar a Hipòlit Alsina, l'autor del cap, l'element que a priori presentava més dificultats.

La Guita Xica va ser propietat dels veins del citat carrer fins que, no disposant de suficients portadors, la van cedir al Fomento Católico, passant després al Patronato de Acción Social Católica, motiu pel qual va ser coneguda com la Guita del Patronato. Va saltar de 1890 a 1932 d'una forma pràcticament ininterrompuda, però el 1933 es va iniciar un període d'importants visicituds per la Guita Xica. Entre el 1933 i 1934, per malentesos polítics entre l'ajuntament i el Patronat, els berguedans no van poder disfrutar de la seva presència. El 1935, amb l'ajuntament comandat per una Comissió Gestora constituida arrel dels fets d'octubre de l'any anterior, la guita del Patronat va tornar a saltar. El 1936, amb el retorn de les esquerres a l'ajuntament, els membres del Patronat es van negar a participar a la Patum i el consistori va fer construir una nova guita, que fos propietat municipal i evités enfrontaments. Alguns membres del Patronat van demanar llavors poder continuar a la festa amb la seva guita. El batlle va accedir advertint-los que no cobrarien, ja que l'ajuntament ja havia fet construir una nova guita a Benet Puig Cacerí i a Josep Riu. Els del Patronat, moguts per les ganes de fer Patum, van portar la seva guita a la Plaça, i els bergadans es van trobar, l'any 1936, amb una Guita Grossa i dos guites xiques. El 1939, en ple ambient nacionalcatòlic, al tornar-se a celebrar la festa capital berguedana després de dos anys de no fer-se, la guita construida el 1936 va ser arraconada i es va recuperar l'antiga guita del Patronat que va passar a ser de propietat municipal.

Des de llavors, les guites bergadanes han sofert molts pocs canvis, a part de les sempre inamovibles restauracions. Continuen mantenint el primitivisme que les ha caracteritzar al llarg de l'història fins el punt de que encara són l'única comparsa de la Patum que no disposa de música i continua evolucionant únicament al so del Tabal. Encara que han passat quatre-cents anys des de la primera cita documental que existeix, es podria afirmar que el salt deu mantenir el seu caràcter original.